Durant el segle XIX la crisi econòmica i social va colpir tots els sectors del Pla de l'Estany.

La indústria banyolina ja no irradiava la seva força al rerepaís, la concentració de propietat era manifesta, mentre la natalitat i la mortalitat continuaven elevades.

Creixia la presència de la propietat forana, l'agricultura no especialitzada i la ramaderia es reforçaven. Es veia imparable el procés de proletarització i la lenta desaparició de l'artesanat.

En pocs anys s'havien patit daltabaixos com la Guerra Gran (1792-1795) i després la Guerra del Francès (1808-1814).

Els enfrontaments armats eren constants -Trienni Liberal (1820-1823) i rebel.lió dels Malcontents (1827)- entre els partidaris de l'antic ordre (absolutistes) i els favorables (liberals) al nou règim capitalista.

El poble havia participat en guerres sense millorar mai la seva condició social i econòmica.

Dues concepcions del món enfrontades?

En aquests moments de forta crisi, els habitants del Pla de l'Estany van optar pel carlisme o pel republicanisme.

Eren dues opcions que no eren tan incompatibles, perquè existia una bona connexió entre les seves bases socials.

En la Guerra dels Matiners (1846-1849) no importava en quin bàndol es lluitava. A Banyoles, en el Sexenni Democràtic (1868-1874), es votaven mútuament.

Tots dos, més tard, van formar part de la coalició electoral Solidaritat Catalana (1906-1909).

El descontentament dels pagesos, dels artesans i dels assalariats es va expressar en dues opcions polítiques oposades que lluitaven, les dues, contra la realitat existent.

Els canvis provocaven inseguretat i manca de confiança en el futur que s'estava bastint i que, a cada nova paletada, colpejava les capes populars: el poble menut.

La I Guerra Carlina (1833-1840)

La divisió d'Espanya entre els partidaris d'Isabel II i els de l'infant Carles M. Isidre de Borbó va provocar una sagnant guerra civil després de la mort del rei Ferran VII.

No es tractava només d'un enfrontament armat a causa dels drets de successió dinàstica entre els membres de la família reial.

Fou la lluita dels liberals (defensors del canvi social i econòmic) contra els carlins (partidaris de mantenir la tradició i contraris al capitalisme).

La comarca no viurà en plena guerra fins a l'expedició del cap carlí Juan A. Guergué, entre agost i novembre de 1835.

Llavors, uns 3.000 carlins la travessaren i molts pobles foren lloc de pas i refugi dels carlins.

El carlisme va tenir una gran incidència, sobretot als pobles del voltant de Banyoles. En aquestes zones rurals hi havia artesans i pagesos empobrits, com a Camós, Porqueres i Crespià.

Les nissagues familiars

La influència dels propietaris rurals -les persones principals de cada poble- va ser clau a l'hora de mobilitzar i adoctrinar els camperols.

Al Pla de l'Estany, durant el segle XIX, la majoria dels propietaris eren carlins.

Ho eren els Faras de Fontcoberta, els Porcioles de Crespià, els Mariscot de Camós, els Frigola de Mata, o els Fort de Sant Esteve de Guialbes.

En el camp republicà s'ha d'esmentar el cas de la nissaga dels de Ameller: polítics, diputats i militars liberals.

Cal recordar a Carles de Ameller i Ferrer (1764-1850), Joan Baptista de Ameller i Ferrer (1782-1850), Antoni de Ameller i Cabrera (1804-1873), Narcís de Ameller i Cabrera (1810-1877), Victorià de Ameller i Vilademunt (1818-1884), Josep Toribi de Ameller i Hisern (1842-1873), i Lluís de Ameller i Baquedano (1869-1958).

La Guerra dels Matiners (1846-1849)

L'acabament de la Primera Guerra Carlina no va dur el final de la violència armada.

El setembre de 1846 començà la Segona Guerra Carlina o dels Matiners que, per primer cop, va aliar els carlins i els republicans.

Les causes foren la forta crisi econòmica (eren anys seguits de mala collita) i la implantació del sistema de lleves militars.

Durant la Segona Guerra Carlina, varen confraternitzar a Banyoles el cap carlí Marcel.lí Gomfaus, àlies Marsal, i el republicà Victorià de Ameller.

Foren "matiners" gent de Banyoles, Porqueres, Camós, Fontcoberta, Sant Miquel de Campmajor, Esponellà, Crespià, o Serinyà.

Entre els aixecats banyolins predominaven els teixidors, els jornalers, els paperers, artesans i espardenyers.

Podien alçar-se indistintament tant amb els carlins com amb els republicans.

La III Guerra Carlina (1872-1876)

El setembre de 1868 va començar el Sexenni Democràtic (1868-1874). Es va instaurar un règim liberal que va provocar el rebuig dels republicans i carlins.

Els republicans asssoliren -el febrer de 1873- la proclamació de la Primera República.

La Tercera Guerra Carlina es va iniciar l'abril de 1872 amb l'alçament dels carlins. Es va acabar quan Alfons XII va ser proclamat rei d'Espanya.

Poc abans, el gener de 1872, el governador va substituir els regidors carlins dels ajuntaments d'Esponellà i Mieres.

Banyoles va ser ocupada pels carlins el novembre de 1873 i no va ser recuperada definitivament pels governamentals fins l'abril de l'any 1875.

Els republicans tenien la seva força electoral a Banyoles, alguns vots a Vilademuls i una secció del partit a Sant Andreu del Terri. Els carlins eren forts a Banyoles i els amos de la resta de la comarca.

La difícil adaptació (1875-1936)

El procés d'adaptació al règim de la Restauració (1874-1931) va resultar difícil per als dos sectors, tant carlins com republicans. Van veure's abocats a la marginalitat.

Tanmateix, el republicanisme va concentrar-se a Banyoles, mentre el carlisme mantenia el suport de destacats propietaris rurals a la resta de la comarca.

Durant la Segona República (entre 1931-1936) els republicans federals van aliar-se amb Acció Catalana (1931). Més endavant, van participar en la fundació d'Esquerra Republicana.

Els carlins s'integraren a la Coalició Catòlica (1932) i varen mantenir la seva força arreu de la comarca, sobretot a Mieres i Sant Miquel de Campmajor.

A les eleccions del febrer del 1936, la bipolarització va situar els republicans en el Front d'Esquerres i els carlins en el Front Català d'Ordre. El 18 de juliol de 1936, els carlins es posaren al costat dels sublevats.

La lluita cívica: les associacions

La lluita política es desplegava més a partir d'entitats que no pas de partits definits.

En el cas dels carlins, els trobem sobretot a la Juventud Católica (1883-1899) i, més endavant, al Cercle dels Catòlics.

Aquest va néixer el 1899 amb la voluntat d'aplegar totes les famílies conservadores. Malgrat tot, sempre va mantenir una estructura diferenciada sota noms diversos.

Els republicans es reunien a l'Ateneo Bañolense, encara que, durant un curt període, un sector de tendència lerrouxista ho féu al Centro Republicano (1906-1913).

Aquestes mena d'associacions culturals i polítiques tenien sovint biblioteca, casino, cor, teatre, escoles i socors mutus.

Preferentment, es dedicaven a organitzar vetllades literàries, musicals o benèfiques.

Les activitats teatrals servien per propagar els seus ideals polítics i concepcions morals.

El pes de la tradició

En el decurs de la seva història, carlins i republicans van anar forjant els seus mites i celebracions.

Aquests mites servien per reforçar el sentiment de grup i els feia sentir hereus d'una tradició històrica pròpia .

En el cas dels carlins, podem citar la festa dels màrtirs de la tradició, on es retia homenatge a tots els caiguts en defensa de la causa carlista i dels seus ideals.

Igualment, es feien funerals solemnes en memòria dels seus cabdills principals.

Per contra, els republicans tenien en la figura de Josep Toribi de Ameller i Hisern (1842-1873) el referent mitificat més proper.

Aquest personatge, comandant d'armes de la vila, fou mort en defensa de Banyoles durant la Tercera Guerra Carlina.

A Besalú, el 1933, encara es va fer un acte cívic en record dels 30 voluntaris de la Companyia de Tortellà, afusellats pels carlistes.

La premsa com a arma política

La premsa va esdevenir un mitjà privilegiat de lluita política, ja fos a partir de publicacions pròpies o bé utilitzant els portaveus de Girona o Barcelona.

En el cas dels republicans, el primer diari va ser El Bañolense (1886-1890), després El Pueblo (1896) i El Republicano (1904). El darrer fou Renovació (1933-1934).

Per la seva banda, els carlins recorregueren sovint als portaveus del partit a Girona (El Baluarte i El Norte ). Només trobem una publicació carlina a Banyoles: Tradició y Progrés , del 1909.

La premsa permetia mantenir la lluita quotidiana i difondre la pròpia ideologia.

D'una banda, els carlins sostenien un catolicisme extrem i la trilogia Déu, Pàtria i Rei.

D'altra banda, els republicans defensaven la idea de la tolerància moral i religiosa, la confiança en el progrés, la democràcia plena i la República.

La crisi social del s. XIX